Procés cap a la independència. Oportunitat o cortina de fum?

 FUENTE

El passat 21 de juny vaig participar a una taula rodona organitzada per l’Associació Cultural La Llibertària, anomenada “Procés cap a la independència. Oportunitat o cortina de fum?“. Durant aquesta, els quatre ponents vam exposar els nostres punts de vista sobre quatre punts que se’ns havien proposat prèviament. Després, es va obrir un torn d’intervencions i debat obert entre totes les persones assistents a l’acte.

Com ja vaig dir, considero que els actes públics de debat i discussió són un tipus d’activitat enriquidora necessària i vital que s’ha de valorar, promoure i organitzar molt més. En aquests, es poden abordar  moltes i diferents qüestions essencials, importants i interessants. Han de servir perquè es puguin trobar persones amb diferents punts de vista -a vegades confrontats-, per trencar les nocives tendències de “tancar-se cadascú a casa seva”, en un compromís de donar la cara, expressant i defensant amb arguments i raons les pròpies postures, i escoltant les de l’altre. També serveixen per posar en pràctica els principis fonamentals de llibertat de consciència i d’expressió, així com els de saber estar cordial i respectuosament amb persones amb qui pots tenir moltes diferències.
A continuació, comparteixo, lleugerament desenvolupats, ampliats i retocats, els apunts que vaig preparar per intervenir a l’acte:
Bloc 1.-  [Conceptes] Què significa “independència” per a tu?
Se li ha de donar una gran importància a les paraules, buscar-ne els significats més autèntics i utilitzar-les degudament, amb la preocupació de no caure en l’acceptació i l’ús del lèxic dels sistemes de dominació.
Aquests busquen constantment conquerir paraules clau amb força alliberadora, apoderar-se del seu significat, adaptar-les al seus discursos i imaginaris perquè esdevinguin inofensives i el seu ús afavoreixi els seus interessos. Alguns exemples de paraules acaparades per l’actual sistema de dominació serien democràcia, socialisme, llibertat, revolució… i independència. La “qüestió nacional” (la “independència de Catalunya”) ha estat i és integrada en el discurs del sistema i utilitzada per manipular la població i distreure-la de les qüestions crucials.
Cal dir que sempre hi ha dependència entre les persones, els pobles i els successos del món, en el sentit d’afectar unes coses a les altres (interdependència), però ara parlaré de dependència entenent-la en el sentit de dependre al estar subjugat. En aquest sentit sí que podem i hem d’aspirar a ser independents, a no estar subjugats.
La paraula independència remet a la idea de “no-dependència”. La independència d’un poble o comunitat humana, doncs, seria la sobirania d’aquest sobre tots els diferents àmbits de la vida col·lectiva, és a dir, la seva capacitat de lliure autodeterminació, la seva capacitat d’autonomia (del grec autos, i nomos), de donar-se les pròpies normes.
Perquè aquesta fos real i efectiva, i no una abstracció, s’haurien de donar dues condicions:
1) Independència de portes endins: que la població s’organitzi de manera igualitària i no jeràrquica, és a dir, sense Estat ni Capitalisme, sinó organitzada local i assembleàriament, amb els recursos econòmics en mans del poble, perquè no hi hagi unes persones que depenguin d’unes altres. Una comunitat no és lliure si les persones no ho són, i vice versa. Així s’uneix el principi d’autonomia individual i autonomia col·lectiva.
2) Independència de portes enfora: que els pobles i comunitats no estiguin sotmesos a estructures externes, que no es trobin coaccionats per formar part de sistemes de decisió majors, sinó que siguin lliures de federar-se amb qui vulguin per mutu acord, podent desfer lligams en tot moment.
Aquestes condicions permetrien una independència o sobirania real.
Com és obvi, la realitat actual es troba a les Antípodes d’això.
No hi ha sobirania popular, el poder es troba concentrat en mans d’elits (transnacionals, nacionals, locals…) i estructures oligàrquiques que estan per sobre del poble, en situació de dominació, manipulació i explotació d’aquest. A més, les dinàmiques del sistema estatal-capitalista fan que aquesta concentració de poder augmenti cada vegada més. Així doncs, hi ha una enorme dependència/subordinació dels pobles i comunitats a aquestes elits.
Mentre que la dependència es basa en la centralització de les estructures de poder estatals (Imperi Romà, Estat espanyol o català, UE…), la independència es basaria en la descentralització dels municipis i les comunitats locals de poder democràtic. Per tant, a la pràctica, la mida demogràfica dels subjectes “poble/pobles” independents i sobirans no seria la dels pobles homogeneïtzats sota els “Estats-Nació”, sinó que seria molt més reduïda (partint de l’escala local, tendint als tractats i confederacions d’escala regional i superior, sense perdre l’autonomia de base).
El concepte de “sobirania nacional” és una farsa que prové de les revolucions liberals i amb la qual s’ha perfeccionat enormement el sistema de dominació contemporani, ja que la gent ha acabat considerant que viu en societats “lliures i democràtiques”. El “Dret a l’autodeterminació de les nacions” de la carta de l’ONU s’utilitza per sostenir l’imaginari del sistema i per legitimar l’imperialisme actual.
 
Bloc 2.- [Aliances internacionals] És possible ser independents dins la Unió Europea? Quin procés cap a la independència ens pot ajudar a sortir de la crisi política, econòmica i democràtica? Quines aliances a nivell internacional faries?
 
Com vèiem abans, la independència/autodeterminació popular és una qüestió dels pobles i comunitats autoorganitzats, no del domini i el poder dels Estats. La UE és una unió d’Estats.
La crisi democràtica que patim és la crisi de l’absència de democràcia (del grec demos i kratos, “poder del poble”). Considerar que vivim en una democràcia que funciona malament (per culpa de la corrupció de la classe política o del “cop d’Estat financer” i les retallades), és limitada o s’ha quedat obsoleta és, com deia abans, fer-li el joc al sistema acceptant el lèxic del poder en qüestions clau.
Aliats internacionals serien, en primer lloc, totes aquelles persones d’arreu del món que davant de processos de veritable ruptura cap a l’autodeterminació que es poguessin anar gestant i desenvolupant es posessin de part del poble i no del poder (Estat espanyol o català, UE, OTAN…).
També ho serien totes aquelles comunitats i pobles que alhora estiguessin fent passos cap a la seva pròpia autodeterminació. En aquest punt, podrien ser particularment interessants els casos de comunitats geogràfiques properes (Península Ibèrica, nord dels Pirineus…), per poder anar desenvolupant les màximes relacions de contacte i suport mutu, tenint en compte la perspectiva històrica de decreixement global i tendència a la re-localització de la vida i l’economia que afrontarem[1].
Amb el 15M, el moviment “Occupy” i diferents revoltes i mobilitzacions arreu del món, s’ha parlat de “Global Revolution” -encara que d’una manera banal-. La gent veu que estem en el mateix vaixell, compartint problemes i reptes fonamentals, i que els esforços i les lluites han de ser i sentir-se part d’un anhel humà que ens uneixi. Aquest sentiment s’ha de mantenir i enfortir.
Bloc 3.- [Paper del carrer i de les institucions] Veient com està el procés cap a la independència, avui 21 de juny del 2013, quin és el full de ruta que vosaltres proposaríeu al conjunt de la societat catalana? Quin paper ha de fer l’autoorganització i mobilització popular? Quin paper han de fer institucions com el Parlament i el govern de la Generalitat?
Una tasca vital a assumir és la reflexió profunda sobre diferents qüestions fonamentals, polítiques, econòmiques, ètiques, ecològiques, existencials… Ser responsable, afrontant la totalitat diversa de problemes, no centrar-se i especialitzar-se només en alguns d’aquests, una tendència que en les últimes dècades ha dominat i hem de deixar enrere.
Cal debatre, dialogar i discutir sobre aquestes qüestions, primer, entre la gent més preocupada, conscienciada i activa, sortint cadascú dels seus guetos i abandonant els dogmatismes de les ideologies, i, després, plantejant-les a gran part de la població catalana. La conclusió a la que hauríem d’arribar és que les solucions que puguin haver als grans problemes de l’actualitat (i futurs) seran possibles a través de l’autodeterminació dels pobles i les persones, i el camí cap a aquesta implica una ruptura revolucionària, per tant, cal tornar a posar sobre la taula -renovada, millorada i actualitzada- la idea de Revolució.
Considero que avui en dia la idea de Revolució hauria d’incloure dos vessants fonamentals: la social i la personal.
1) Revolució social: Autoorganització; lluita i impugnació del sistema vell i construcció dels fonaments del nou, en una transició que suposi, des del nivell local, un apoderament en tots els àmbits, una transició[2]:
a) Àmbit polític: Recuperació de la política no-professionalitzada i de l’Assemblea Popular com a òrgan    sobirà. Apoderament progressiu de les assemblees locals, creació d’espais d’àgora…
b) Àmbit econòmic: Transició cap a una economia popular, extreure cada vegada més béns (terra, treball, capital…) de l’economia de mercat capitalista per introduir-los en una nova economia emergent, col·lectivitzacions i cooperativisme autogestionari, xarxes de consum i monedes locals, cooperatives d’autofinançament…
c) Àmbit social: Cap a una educació i una salut realment públiques (autogestionades), la recuperació de les formes i relacions d’assistència i ajuda mútua, l’autogestió del saber i el coneixement, mitjans de comunicació i expressió alternatius, una cultura i art revolucionaris…
2) Revolució personal: Cito un fragment d’un article d’un amic i company[3]: “La principal força motriu de la Revolució Integral no seran els interessos particulars, immediats i materials de les persones, sinó més aviat la qualitat moral i la riquesa interior d’aquestes. Tal revolució no serà fruït de les “lleis de la història” ni dels “interessos del proletariat”: si bé les circumstàncies històriques objectives poden condicionar el procés revolucionari, si bé els interessos de les classes oprimides naturalment poden estimular-lo, la força motriu i el factor decisiu serà la virtut de les persones, ja que, en definitiva només de la vivesa intel·lectual, de la valentia, de la fortalesa, de l’entrega desinteressada, de la capacitat per conviure, de la modèstia, de la frugalitat, de la solidesa de la voluntat, de la generositat, de la cortesia i de moltes altres virtuts, emergeix, al mateix temps, la comprensió profunda i àmplia de la realitat i la capacitat per dur a terme la seva transformació revolucionària.” Especialment tenint en compte la situació en que ens trobem humanament, fomentada per les elits gestores del sistema actual i les seves pròpies dinàmiques nocives, cal donar una importància cardinal a la qualitat de les persones i, per tant, als necessaris processos de re-construcció integral que hem de dur a terme com a individus si volem estar a l’alçada del difícil i complex projecte de transformació revolucionària i positiva de la societat.
Del Parlament i el govern de la Generalitat només hem d’esperar que siguin un obstacle antagonista als processos d’independència i autodeterminació de la població catalana i de qualsevol altra. Una consciència clara a favor de la independència hauria de comportar un rebuig clar, explícit i fonamentat d’aquestes institucions.
Bloc 4.- [Cortina de fum o oportunitat de canvis] Reflexió final contestant a la pregunta de la taula rodona. Aquí no ens interessa tant els desitjos d’alliberament nacional i emancipació social que tingueu com quina és la realitat i si amb les eines que tenim podem aspirar a una independència plena i real (sobirania política, econòmica, ecològica, alimentària, etc.)
Pel que he argumentat, la qüestió de la creació d’un Estat català no tindria res a veure amb el projecte d’independència i autodeterminació popular, que aniria per un altre camí. El segon és un projecte humà històric i a llarg plaç.
L’Estat ha estat i és el problema, i no la solució, en la qüestió de la llibertat/independència i en moltes altres. És un gran mal i un agent causant de la crisi múltiple i la misèria que patim actualment la humanitat.
L’anticapitalisme, com a força emancipadora, té avui en dia un greu problema, que és que parteix d’una concepció superficial i insuficient del capitalisme, com si només es tractés de relacions econòmiques i el seu pilar fos només la propietat privada. També n’és pilar l’Estat, com a aparell militar-repressiu, de dominació política i de manipulació i adoctrinament, i també n’és pilar l’hegemonia de tots els disvalors que ens porten a viure la vida acceptant la dominació, o a oposar-nos-hi però sense gaire esforç (això suposa que el gran problema no sigui la corrupció de la classe política o financera, com alguna gent diu, sinó la de les classes populars).
L’Estat i el capitalisme han anat, van i aniran de la mà, i acceptar-ho pot ser dur però fer-ho és l’única manera d’intentar superar-los efectivament. L’Estat no és un aparell neutral que es pugui utilitzar a favor del poble.
“L’apel·lació al poder de l’Estat invariablement legitima i enforteix a l’Estat, amb el resultat que, en efecte, disminueix el poder del poble. El poder no permet cap buit en la vida pública. Tot el poder que l’Estat guanya sempre ho fa a expenses del poder popular. Al seu torn, tot el poder que el poble adquireix, sempre ho fa a expenses de l’Estat. Legitimar el poder de l’Estat és, per tant, deslegitimar el poder popular.”[4]
En aquest sentit, crec que el paradigma del socialisme estatista està equivocat i que l’estratègia de presentar-se a les eleccions parlamentàries ha estat caure en un dels paranys del sistema.
Crec que s’ha de pensar en termes d’anàlisi i estratègia, en la línia del que comentava al punt anterior. Ja existeixen molts projectes, iniciatives i lluites afins als valors i les idees d’autodeterminació, el problema és que no formen part d’un anhel i un projecte revolucionari comú, que comprengui:
1) Anàlisis de la realitat que mostrin que la sortida a la situació de crisi multidimensional i dominació, el camí cap a la independència plena i real, es troba en la substitució del sistema actual (i del sistema de disvalors i creences que el legitimen) per un de nou amb fonaments molt diferents, i no en la reforma, millora o reparació d’aquest.
2) Una visió comuna dels fonaments de la societat nova, els principis de la sobirania popular i de la convivència.
3) Una visió comuna de l’estratègia general per construir-la.

Hem de motivar la reflexió sobre la necessitat de formar part d’aquest anhel i projecte comú, la Revolució, aportant els arguments necessaris.

__

Notes:

[1] Sobre la crisi energètica i de recursos, recomano veure la feina d’Antonio Turiel, articles com “Comentaris sobre el declivi energètic mundial i el ‘període especial’ cubà” (Blai Dalmau, 2012) i “La quiebra del capitalismo global: 2000-2030. El inicio del fin de la energía fósil: una ruptura histórica total” (Ramón Fernández Durán, 2011) i documentals com “No hay mañana” (Incubate Pictures, 2012).

[2] En aquest sentit, considero molt valuoses les aportacions de Takis Fotopoulos a “Estratègies de transició i el projecte de la Democràcia Inclusiva” (2002).

[3] “Procés Constituent o Revolució Integral?” (Blai Dalmau, 2013).

[4] “Rehacer la Sociedad: senderos hacia un futuro verde” (Murray Bookchin, 1990)

Publicat per Joan

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s